França

Site archéologique Lattara – musée Henri Prades

Construïda a les proximitats d’un llacuna, al delta del riu Lez, l’antiga ciutat de Lattara va ser una cruïlla de civilitzacions. Etruscos, grecs, ibers, romans i poblacions locals gal·les es van entremesclar, en un context marcat pel dinamisme dels intercanvis econòmics i culturals al Mediterrani nord-occidental. Aquest antic port de la Gàl·lia meridional va estar actiu des de finals del segle VI aC fins al segle III aC.

Vista del jaciment arqueològic de Lattara

Lattara i els etruscos

A finals del segle VI aC, es va edificar una monumental muralla en el que llavors era una península, limitada a l’est i a l’oest per dos dels braços del riu Lez, formant una avançada a la llacuna: era el naixement de Lattara. Aquesta fortificació va marcar l’inici d’un programa urbanístic de gran amplitud, en el qual les tècniques de construcció utilitzades i les restes de les vaixelles recuperades evidencien la presència d’una comunitat de comerciants procedents d’Etrúria. Aquesta presencia etrusca a Lattara s’emmarca en un context regional en què, després del segle VII aC, van tenir lloc contactes i intercanvis entre la població indígena i els navegants mediterranis. Al voltant del 475 aC es produeix un episodi de destrucció generalitzada, amb proves que hi va haver un incendi i amb la desaparició del component etrusc. En aquell moment l’espai urbà es va reorganitzar i es va produir un canvi significatiu. Lattara esdevingué una ciutat fonamentalment indígena, malgrat estar profundament sotmesa a la influència grega de Massàlia.

Lattara, un port gal al Mediterrani

Després de l’abrupta sortida dels etruscos, la ciutat de Lattara es convertí en un element estructurador del territori gal per a l’entrada i sortida de productes intercanviats a la conca del Mediterrani. A partir del segle V aC, els lligams amb els grecs de Marsella esdevingueren fonamentals des d’un punt de vista comercial. De fet, la ciutat focea redistribuí, a més de la seva pròpia producció, un nombre important de mercaderies procedents del món grecoitàlic. Malgrat que les importacions eren diversificades, s’observa l’omnipresència d’un producte en concret, el vi, el consum del qual era particularment estès a Lattara. En aquesta ciutat portuària, lloc d’intercanvis i de trobades entre persones d’orígens diversos, els fenòmens d’aculturació es desenvolupaven de manera recurrent (l’ús de l’escriptura i la moneda, modes de consum, formes arquitectòniques, etc.). El segle II aC marcà l’inici de la romanització a la Gàl·lia meridional. Des del 125 aC, la regió esdevingué part d’una vasta província romana, la Narbonesa, la capital de la qual era Narbo Martius (Narbona). No obstant, no seria fins a la derrota de Massàlia contra Cèsar el 49 aC en què l’hegemonia de la ciutat focea sobre Lattara finalitzés. La ciutat portuària es va convertir aleshores en un oppidum latinum de la ciutat de Nimes, colònia de dret llatí.

Una recerca arqueològica activa

Els primers treballs en el jaciment arqueològic de Lattara, dirigits per Henri Prades i portats a terme pel grup arqueològic Painlevé, van desenvolupar-se durant els anys 1960 i 1970 i van permetre determinar el període d’ocupació de l’antiga ciutat. Una sèrie d’excavacions de salvament, a l’hàbitat preromà i a la necròpolis gal·loromana, també van donar una clara idea de les considerables dimensions de la ciutat. Des de 1983, les intervencions arqueològiques programades pel CNRS (actualment UMR 5140 – laboratoire Archéologie des sociétés méditerranéennes) han confirmat àmpliament la riquesa del jaciment i el seu excepcional potencial per a l’estudi de les ocupacions protohistòriques mediterrànies. Des d’aleshores, el jaciment continua mobilitzant equips internacionals pluridisciplinaris que participen en les excavacions anualment. Aquest gran treball dut a terme pels arqueòlegs, basat en un minuciós i exhaustiu estudi diacrònic de les dades, ha contribuït a renovar any rere any el coneixement d’aquesta ciutat portuària protohistòrica.